L´escriptura en funció de què representa pot ser de dos tipus: semasiogràfica i glotogràfica. La primera transmet significats i no representa la llengua. La segona representa la llengua. La glotogràfica pot dividir-se en dos grups: escriptures logogràfiques que representen paraules i les fonogràfiques que representen sons. Al primer grup pertanyen les escriptures pictogràfiques (signes realistes) com els mesopotàmics i el egipcis, i les ideogràfiques (són esquemàtiques) com el xinès. Les escriptures alfabètiques (sons aïllats) com el català i el castellà, i sil·labaris (grups de sons) com l´iber o el japonès pertanyen al grup de les fonogràfiques. Hi ha la hipòtesi que tots els alfabets venen dels esclaus d´Egipte que tenien les seves pròpies escriptures.
Finalitzada aquesta part van aparèixer a la xerrada d´altres conceptes com el de l´ortografia que és la manera de representar els sons i que pot variar en el temps segons les normes ortogràfiques que s´apliquin a cada llengua en funció de l´evolució d´aquestes normes per diferents causes (convencions). Amb això vàrem lligar aquest acte amb l´exposició “Pompeu Fabra, el científic de la llengua. 100 anys de les normes ortogràfiques” que tindrem exposada al vestíbul de la biblioteca fins el dissabte 1 de febrer. L´Eduard ens va posar l´exemple dels plurals que abans de Fabra acabaven en “AS” i després de la norma fabriana van passar a ser amb “ES” per buscar la unitat de la llengua i unir tots els parlants del català. La ela geminada es va incloure perquè ja s´utilitzava a Mallorca, a proposta de Mossèn Alcover a qui li devem aquesta grafia “L·L”, que és un símbol català únic, amb el punt volat inclòs, que no s´utilitza en cap ortografia més del món. També van establir l´ús del dígraf “NY” per representar la “Ñ” castellana, i els accents diacrítics.
I per cloure l´acte, l´Eduard ens va ensenyar el seu web Voltreu tots el racons i tornareus a Falgons.
