Aymà va explicar-nos la metodologia emprada en el seu estudi observacional del català sentit en comparació amb el castellà, i també els resultats obtinguts. La metodologia consisteix en escoltar quina llengua utilitzen les persones que transiten per determinats carrers i transports públics del centre de Barcelona i que Aymà ha registrat. Uns registres que només tenen en compte el català i el castellà i no d´altres llengües, fets d´un període que va del 1999 al 2010, sempre en les mateixes dates de l´any (la segona quinzena de març) i els mateixos dies de la setmana (dimecres i divendres). Sobre el resultat d´aquest treball constatar la disminució del català parlat al centre de Barcelona, d´un 45,9% l´any 1999 a un 38,4% el 2010. En quan a l´any 2011 que no apareix al llibre, editat l´octubre de 2010, el percentatge d´ús del català respecte del castellà no disminueix, es manté, la qual cosa ja no és una mala notícia. El llibre aprofundeix molt més en els resultats que detalla per sexes, edats i que té en compte molts factors com la immigració o fins i tot les hores del dia.
A banda de tot això, l´autor posa molt de manifest en aquest llibre la importància que els catalanoparlants, siguem autòctons o d´adopció, fem servir el català amb tothom encara que no sapiguem quina és la llengua o llengües que parlen els nostres interlocutors, doncs el fet que siguin d´un altra raça, cultura o nacionalitat no significa en cap cas que no parlin català o que no el puguin aprendre i per tant parlar. L´autor ens parla en el llibre de la teoria de la convergència lingüística per la qual tendim a buscar una llengua amb els nostres interlocutors que ens faciliti la comunicació, i per tant acabem utilitzant el castellà en moltes ocasions i això significa clarament un perjudici molt important per la comunitat lingüística catalana. Divergir lingüísticament sembla doncs la solució, doncs no hi ha cap problema en mantenir una conversa en dues llengües diferents especialment quan les dues parts s´entenen perfectament. Posem per cas una conversa bilingüe en que un parla en català i l´altre ho fa en castellà, el que permet al catalanoparlant no renunciar a la seva llengua encara que l´altre no la parli o no la vulgui parlar. Ens podem trobar perfectament amb la sorpresa que l´altre segueixi la conversa també en català fins i tot en casos que potser no ho hauríem dit mai, per això l´autor al llarg de tot el llibre posa èmfasi en la superació individual i col·lectiva de l´hàbit de no parlar en català per persones que són perfectament catalanoparlants, però que canvien de llengua molt fàcilment sense adonar-se´n. Un hàbit que s´ha incrementat a causa de l´arribada als territoris de parla catalana a començaments del s. XXI d´immigrants procedents de totes les parts del món i que tenen principalment com a llengua franca la llengua castellana, entenent com a llengua franca la llengua que utilitzen per entendres les diferents comunitats lingüístiques amb les seves respectives llengües i que conviuen en un mateix territori, és a dir, la llengua comuna. Des de la Plataforma per la Llengua entenem que la llengua comuna al nostre territori té que ser el català, ja que és la llengua pròpia a casa nostra i si no ho es a casa nostra no ho serà en lloc. I en aquest sentit treballem per aconseguir que el català sigui la llengua comuna, de cohesió social i d´interrelació entre totes les persones del nostre àmbit lingüístic.
El llibre finalitza amb un recull molt interessant d´opinions de diferents persones sobre els usos lingüístics personals o al carrer des de finals dels anys noranta fins al temps actual, publicats a la premsa o a Internet. Entre ells el psicòleg Quim Gibert, nascut a Arenys de Mar i resident a la Franja de Ponent, de qui hem presentat els seus darrers 4 llibres a Canet de Mar.
Aymà està treballant actualment per què aquesta investigació sobre la presència audible de les llengües catalana i castellana, l´INUSORAL (Índex de l´Ús Oral), es faci també a d´altres pobles i ciutats de Catalunya per poder analitzar també els resultats d´una manera més global i a partir d´aquí esmerçar esforços en determinades línies d´actuació.
Josep Maria Aymà és llicenciat en Filosofia i lletres. Va ser corrector lingüístic d´editorials i al diari Avui des de 1976 fins a 1981, any que ingressa a la Direcció general de política lingüística, on ha treballat en actuacions sectorials, campanyes de sensibilització, etc. per promoure el català.
El 1992 va publicar “Allò que no se sol dir de la normalització lingüística”, sobre planificació lingüística, amb l´atenció fixada, però, en la necessitat de fomentar els usos personals i orals de la llengua com a motor per a la seva continuïtat; així va proposar-ne l´estudi i promoció des del Grup Català de Sociolingüística a la dècada dels 90, amb la celebració a finals del 2001 d´una jornada sobre els usos interpersonals.
D´altra banda, format en sociologia va aplicar-la professionalment en l´àmbit dels treballs de camp, singularment a través de la realització d´enquestes, experiència útil per incorporar-ne els coneixements al procés de normalització del català i especialment en metodologies respecte als usos personals.
