Si el campanar és el pal de paller de la parròquia, l´ajuntament és la casa de la vila, l´escola intenta ser el taller d´aprenentatge...i així podríem anar trobant indrets significatius en gairebé tots els racons d´un poble o una ciutat, penso que la presó – o el calabós – es pot anomenar el termòmetre de la justícia.
Me´n va donar fe, d´aquesta meva opinió, els molts anys que el soterrani del mercat va fer l´ofici de presidi provisional.
En vaig veure de tots colors. Ja no faig referència al temps que va servir de caserna als soldats nacionals, o d´en Franco, o feixistes... segons l´època des de la qual se´ls recorda. Aquella va ser una experiència diferent. La que vull recordar fou concretament la que podria portar per nom els temibles sótanos de la plaça – un títol força escaient – si es té en compte la por que ens havia fet, a petits i grans.
Aquells dos recintes, petits, malsans, pudents, humits i algunes temporades bruts i miserables, havien allotjat persones de tota l´escala social. Recordo quan hi van tancar un parell de vailets, a una banda, i un parell de noies a l´altra, que els havien trobat dins una torreta lliurats a una orgia desenfrenada. Se´ls acusava “de allanamiento de morada”. Els que les vam passar morades vam ser els veïns; en tot el dia i tota la nit no deixaren de regalar-se les orelles amb totes les paraules insultants i pornogràfiques que admet i que no admet el diccionari.
Aquesta és una anècdota que fins pot semblar interessant, però el que no ho fou tant, va ser sentir el mateix lèxic en la boca d´un pobre dement o amb la ràbia que les deia l´únic delinqüent de veritat que hi empresonaren. Que, cal dir de passada, es va escapar a la matinada. Segons sembla, mentre engegava l´antillatenia desesperadament, anava cremant el pany, amb tota la sang freda del seu món. I tampoc això no hauria passat de ser l´argument d´un serial de la televisió del nostre temps.
Allò que més em va impressionar fou quan van agafar dos francesos. Pel que ens van contar, escapaven de la invasió dels alemanys i volien arribar a Argèlia. Després de passar la frontera i quan ja eren lluny del seu país, segons ells, a Canet els atraparen. Aquells dos homes van passar... no sé exactament el temps – més d´un mes i potser, fins i tot, cap a dos -. Era un cas de consciència. Mal menjats, enfredorits, baldats per la humitat. Els veïns els donàvem conversa i ajut en tot allò que podíem. El meu pare es va comprometre per ells, va demanar a les autoritats que els deixessin sortir a prendre el sol, ni que fos només mitja hora cada dia. No va passar res, aquell parell de fugitius, no deceberen l´amic casual aprofitant l´ocasió. Van deixar la presó i no hem sabut mai més res d´ells. Potser caigueren, més tard, en altres mans i altres indrets menys humanitaris. Qui sap. El termòmetre de la justícia té una graduació il•limitada, en la que, fins i tot, hi cap la injustícia.
Injusta em sembla encara, una altra experiència, que va suggerir-me el tema d´una obra de teatre: L´amo nou de can Pladevall.
Les nits, en aquell temps, eren més tranquil•les que les d´ara, per això quan sentíem una remor desacos tumada no ens ho fèiem dir dues vegades per saltar del llit. Aquell cop, ja no es tractava d´una remor, era un seguit de crits i de planys. Per si algú necessitava ajuda, vaig anar a mirar pels vidres del balcó. Al carrer no passava res. On sí que passava, i molt, era al soterrani del mercat. La cel•la de prop de la porta d´entrada cau dins el camp de visió del balcó. Allà dins, un parell de guàrdies civils estaven pegant un home, que s´entossudia en fer que no amb el cap. No era un espectacle per mirar molta estona, però sí que ho era per voler saber què havia passat. L´home del soterrani era el gendre d´en Torrent, a qui havien assassinat feia pocs dies, a la seva casa de la falda del Montnegre.
Avui, després de tants i tants anys, encara no se sap qui ho va fer, però, segons m´han assegurat, la pallissa era del tot innecessària, ja que l´home a qui acusaven va morir jurant que ell no havia matat el seu sogre.
Sortosament, avui, tot i que encara no m´he mogut d´allà, des que vaig néixer, aquell indret, ja no ens desperta sobresaltats, ni ens preocupa de dies; i tenim en la plaça mercat el nostre rebost, i en els veïns venedors els nostres amics.